Tard o d'hora tots els propietaris, propietaris de cotxes i propietaris de garatges es preocupen pel tema dels cables de connexió. Hi ha diverses maneres: l’operabilitat i la durabilitat de l’equip dependrà de la triada. Un dels mètodes fiables més senzills és el splicat de filferro.
L’essència del mètode i els avantatges
Sertir els cables és un mètode per connectar-los mitjançant mànigues especials. Visualment, s’assemblen a canonades normals. La tasca principal és fer el paper d’un mecanisme de connexió.
Els conductors dels cables que cal connectar s’enrotllen fins a l’aturada a banda i banda de la màniga i s’arrissen amb unes pinces de premsa especials. El resultat és un muntatge elèctric fiable i durador. El tub s’ha d’esprémer en diversos llocs, en funció de la secció transversal dels conductors commutats i de la longitud dels nuclis. El mànec connectat amb els conductors també està subjecte a deformacions. Prement, els cables s’enclaven, cosa que proporciona un contacte elèctric fiable. Finalment, és imprescindible aïllar la unió.
En aquests casos, el mètode de premsat és més demandat:
- si cal, connecteu els cables amb una àrea de secció transversal gran;
- per connectar conductors encallats;
- si cal connectar cables en línies elèctriques amb una càrrega de corrent elevada.
Els avantatges del mètode:
- L’eina dissenyada per encertar les mànigues s’utilitza sense electricitat. A les habitacions on no hi ha voltatge, l'encrespament és l'únic mètode de connexió.
- Aquesta connexió no requereix manteniment durant tota la seva vida operativa.
- Amb l'ajuda de mànigues, es poden connectar conductors de diferents metalls. Un dels problemes més freqüents als quals s’enfronten els electricistes és la connexió dels conductors de coure i alumini.
- La qualitat de la connexió és d’alt nivell, el temps dedicat és mínim.
- Una eina de premsat especial us permet connectar els conductors fins i tot en espais molt reduïts, per exemple, en una caixa o endoll.
Fins i tot una persona sense experiència i habilitats en aquesta àrea pot arrugar la màniga, a diferència d’altres mètodes de connexió. Per exemple, en soldar, heu de poder utilitzar un soldador i una soldadora.
Quin és el procés d’unió
Abans de començar a treballar, heu de comprar acoblaments adequats al diàmetre del filferro. Aquest indicador hauria de ser exactament 2 vegades el diàmetre juntament amb la capa aïllant.
Hi ha dos tipus d’acoblaments: simples i amb un aïllament complicat. Els primers tenen una sola capa de plàstic, els segons estan equipats amb una capa de contracció tèrmica a la superfície i a l’interior amb una capa de cola i segellador.
Val la pena adoptar un enfocament responsable de l'elecció de l'eina: premsar les pinces. La millor opció és una modificació equipada amb un trinquet per a la fixació, cosa que simplifica enormement el procés de treball amb conductors no aïllats i aïllats.
El treball comença tallant el filferro amb talladores de filferro. A més, és important netejar-los de l'aïllament fins a una longitud de 0,5 de la longitud de la màniga. Si es connecten diversos cables per un costat, es tornen prèviament. Després es posa una màniga i es cura curosament amb paparres.Si el kit incloïa contracció de calor, es posa abans de premsar-lo.
Un costat de les alicates està equipat amb una esponja ovalada i l’altre costat està equipat amb les mateixes esponges, només en mides grans. El costat més petit serveix per fixar l’aïllament del fil a la màniga i l’altre per fixar la mànega metàl·lica.
Per obtenir una connexió segura, les alicates encreuen la màniga primer per un costat i després per l’altre. A continuació, la contracció de calor es munta i es processa amb foc d'un costat a l'altre. Si els cables estan connectats per un costat, la reducció de calor es posa per endavant.
Altres mètodes de connexió, els seus avantatges i desavantatges
El mètode més comú després de premsar els cables és la soldadura. Encara ocupa una posició de lideratge en electrònica a causa de la seva elevada resistència mecànica. Entre les mancances, cal destacar que en un entorn humit i en llocs amb grans diferències de temperatura, aquest mètode de connexió no funcionarà.
Un altre mètode molt conegut és el de torçar. L’avantatge principal del mètode rau en la seva implementació: es requereix un conjunt mínim d’eines. Quan estan connectats, els conductors es mantenen intactes. Per torçar els cables, només cal netejar petites zones de la capa aïllant. El desmuntatge de la connexió tampoc no hauria de plantejar dubtes. L'única dificultat que pot sorgir en l'etapa de treball és la zona de contacte reduïda, així com la baixa fiabilitat de la connexió.
El connector de filferro crimpat combina els avantatges de tots els mètodes.
Errors habituals a l’hora d’encrescar els cables
Tot i que no és difícil encertar els cables, les persones cometen errors típics durant la instal·lació.
- L’ús d’un mànec, les dimensions del qual són iguals o inferiors a la secció transversal del filferro. En aquest cas, caldrà tallar una part del cable, cosa que afectarà negativament la durabilitat i la fiabilitat de la connexió. També condueix a una disminució de la resistència i el rendiment de la secció traumàtica del circuit.
- Arrebossar la màniga amb eines no destinades a això. Per garantir una connexió d’alta qualitat, s’han d’utilitzar alicates especials, ja que altres eines no podran proporcionar l’efecte desitjat. Les alicates i el martell fan malbé l’estructura de les orelles, cosa que afecta de nou negativament la durabilitat i el rendiment del filferro.
- Un altre error comú a l’hora d’agrupar els cables és tallar la funda per estalviar diners. En aquestes seccions del circuit, després que hi hagi una major resistència, la deformació de la geometria de les puntes. La força i la fiabilitat de la connexió són pobres.
- Ús de folres de grans dimensions. Aquest enfocament tampoc tindrà èxit. Fins i tot una lleugera flexió reduirà immediatament la força de l’articulació.
En conclusió, definitivament val la pena esmentar l’observança de les precaucions de seguretat personal. Els aparells elèctrics i els cables actius són una amenaça potencial no només per a la salut, sinó també per a la vida humana.
